LA TERMINAL
El món subterrani creat pe'n Toni d'Eguia

El drobbàs és un gegantesc cetaci del mar de l’Anell que és l’únic depredador del peix d’or. Aquests darrers son molt verinosos i a causa d’això emeten una lleu iridiscència verdosa. D’aquesta manera , els altres animals ja saben que no s’hi ha d’acostar.

Quan arriba l’època d’aparellament, una vegada cada color, la llum que desprenen es torna molt més potent per a atreure a l’altre sexe. Les femelles son més grogues i els mascles més verds. És en aquest moment quan els drobbàs posen en marxa la seva enganyifa: repartits pel seu cos, i especialment dins les seves colossals boques, hi tenen uns apèndixs que brillen com ells i d’aquesta manera els atreuen a una trampa segura.

També és en aquest moment quan els propis drobassos són més vulnerables, ja que es veuen clarament encara que estiguin a distancia i es poden caçar més facilment... és a dir, facil per a tractar-se d’una bestia col·lossal, blindada i extremadament perillosa com aquesta!

--- Aleta, vell pescador Gent de l’Illot de les Cloïsses ---

Aquestes setmanes vos he tengut bastant abandonats… deman disculpes públicament. L’inici de les classes i la manca d’Internet a casa m’han dificultat el poder dedicar-li al bloc i a vosaltres el temps que mereixeu.  

Per a redimir-me de tot això, avui he preparat quelcom una mica diferent. No es tracta d’un Fragment, com fins ara, sino la descripció d’un dels llocs mític i més fantàstics de tota la Terminal. Es tracta de la zona coneguda com l’Anell, font de les rondalles i llegendes més fantasioses.  

Moltes gracies als que visitau haches raconet fosc i me renyau de tant en tant si no li faig el cas que li pertoca.  

Fins aviat !

 

*******

L’Anell

 

El país conegut com l’Anell és, sense cap dubte, el més ric en metall (de fet hi ha qui diu q tot el metall de la Terminal ve d’allà) a més de l’aigua.  

Per sort pe a la resta de la Terminal, el país no presenta cap tipus d’homogeneitat política, trobant-se dividit en diversos regnes i principats, a més de la zona a la que ells anomenen La Costa.  

Els regnes de mar endins, solen estar construïts sobre atol·lons coral·lins o d’alga de tronc, moltes vegades envoltant els grans pilars que aguanten el cel. Aquests son els més rics gràcies a la pesca del metall i de la pròpia fusta d’alga. Generalment cada illa, escull o petit arxipèlag és considerat un regne, encara que la inestable política sol provocar guerres continues, enfrontaments, rivalitats i aliances.

 

La costa que envolta l’Anell és habitada per Gent més barbaritzats que els de mar endins, que tot i que no posseeix els mateixos recursos, sí compta amb més metall que la majoria de pobles i nivells de la Terminal. Aquests bàrbars comercien amb els regnes insulars, aportant-los les matèries primàries que no poden aconseguir tan fàcilment i, de tant en tant, amb la resta de la Terminal, encara que això es molt poc freqüent.

 

I perquè un poble com aquest no aprofita els seus recursos per a comerciar i enriquir-se? Bé, hi ha alguns motius que ho impedeixen:

 

-         En primer lloc el país es troba ocult i amb males comunicacions amb la resta de la Terminal, el que ha provocat que la majoria el consideri un món de fantasia i poca cosa més. Es connecta amb la resta del món a través de zones Fosques llargues i laberíntiques plenes de perills i totalment desèrtiques. I si això fos poc, els accessos a aquestes es troben a gran altura, a centenars de metres de terra, entre ombres de les parets de la bòveda. Existeixen rumors i llegendes de passadissos secrets situats en zones més baixes, però mai s’ha pogut demostrar la veracitat d’aquestes afirmacions.

 

 

-         Les constants rivalitats i la divisió interna dels regnes de l’Anell, son un gran impediment per a dur a terme una acció conjunta de gran envergadura com aquesta. 

 

De fet, les antigues històries conten que en un passat llunyà, quan la comunicació amb la resta de La Terminal no era tan dolenta, ocorregué quelcom així. En aquella època, als primitius boris que vivien a la costa i estaven començat a colonitzar els esculls més propers, se’ls ocorregué aprofitar tot aquell metall per a fer-se poderosos i, de fet ho aconseguiren. S’esteneren per la Terminal com una onada arrasadora, armats amb es seves armes i armadures de metall i dominaren molts nivells. El problema fou que la cobdícia, la enveja i les ànsies de venjança provocaren en els demés pobles un impuls saquejador i guerrer que va estar a punt d’extingir-los. Només amagant i destruint-les entrades al seu país pogueren salvar-se.

 

Segons conta la llegenda, per a que no tornés a passar una desgracia així, els diferents reis i prínceps boris acordaren crear una societat encarregada d’impedir el contacte amb l’exterior, a més d’una sèrie de lleis que promoguessin aquesta decisió, per a impedir que els cobdiciosos pobles de l’exterior els descobrissin de nou i s’aliessin en contra seva. 

 

D’aquest pacte es diu que naixé la Cofraria de l’Oblit, una altra llegenda que molts afirmaran que no és més que una història de por per a nins, però pocs s’atreveixen a entrar en el que es diu que son els seus dominis. És una societat secreta que actuaria d’amagat per a impedir aquest contacte o comerç clandestí, vigilant els túnels i infiltrant espies en les poblacions. Si aquesta lògia ha existit en algun moment és un misteri, i si encara actua avui en dia encara ho és més... Qui sap quins misteris amaguen les fosques ombres?  

Habitants:

La ètnia dels Gent de l’Anell son principalment boris, i encara que també poden trobar-se alguns grups minoritaris, és molt probable que hagin evolucionat dels primers. També poden trobar-se boris  en altres indrets de La Terminal, un vestigi que demostra la veracitat de les antigues llegendes que afirmen que un dia dominaren La Terminal? Sigui com sigui,  ja ningú recorda aquells dies, i a La Terminal  només líders de tribus poderoses ostenten genealogies que es remunten al mític Anell, així com altres  es remunten a llinatges divins.

Pel que fa ales altres races, els zombs, com els zombis, son molt escassos a l’arxipèlag, ja que la majoria dels morts acaben al mar. Els homúnculs son més abundants que els zombs, encara que de la mateixa manera que a la resta de la Terminal son escassos. Espot dir que l’Anell és principalment territori Gent.

El metall i la mar

Si per una cosa és conegut l’Anell, si alguna paraula destaca més que les altres en les llegendes que parlen d’aquest lloc màgic, és el metall. L’estat natural d’aquesta matèria és el de protecció i recobriment de les grans bèsties marines que habiten els tenebrosos abismes marins.

Així, el vertader tresor de l’Anell i la mar. En aquesta gran acumulació d’aiguahi existeixen grans meravelles com l’alga de tronc, el metall i un gran ventall d’aliment.

Gràcies a l’alga de tronc, els habitant insulars poden construir barques i aparells que els permeten caçar i transportar diferents animals, , ja siguin crancs, peixos o bèsties abismals, proveïdores de greix, metall i carn en abundància.

Fosca marina

De la mateixa manera que moltes sales i cavernes tenen les seves Zones Fosques, la mar posseeix la Fosca Marina. Es tracta d’una gegantesca extensió de mar que no posseeix pilars ni cap llum que l’il·lumini. De la mateixa manera que amb la fosca terrestre, aquesta pot ser mortal i només expedicions curtes han tornat. Les que s’han fet massa endins no han tornat a ser vistes mai més.

Hi ha llegendes que conten que abans hi havia allà una paret, però hi havia tanta aigua que tot l’Anell es trobava anegat fins al cap damunt. Per això el gegant Bru, un dels tres déus creadors, n’espenyà un bocí el nivell d’aigua davallà (de fet encara poden veure’s les marques d’aquest fet en la matèria primigènia que envolta l’entrada a la Fosca Marina) i els Gent pogueren establir-s’hi.  Tanmateix ja se sap que els déus vells son no tenen gaire memòria i aquest s’oblidà de fer habitable el forat que havia creat, encara que els boris confien que mostrant-li la devoció necessària de manera incansable algun dia hi pensarà i tornarà per a acabar la seva feina.

Una altra versió de la història diu que Bru demanà a les bèsties marines que l’ajudessin envestint la paret fins a tomar-la, procés en el que en moriren moltes. Com a premi pel seu esforç i la seva abnegació el déu els concedí els nous paratges a ells, ja que els Gent heretarien la superfície. 

Els grans aràcnids

A mes de les tenebroses aigües negres de la mar, un altre gran perill fa sobtades aparicions a l’Anell, encara que per sort no és gaire freqüent. Es tracta del descens de grans aràcnids des dels foscos cels, provocant en ocasions devastació i patiment per part dels Gent.

En aquest sentit, alguns savis i erudits asseguren que el cel no és una bòveda tancada, com es creu, sinó que oculta per la fosca i a una colossal altura, hi ha una gegantesca obertura q dóna als nivells superiors de la Terminal, l’hàbitat d’aquests éssers infernals.

L’existència d’aquesta obertura, segons afirmen, s’ha vist provada en algunes ocasions de la història de l’Anell per objectes que han caigut dels cels i que, per algun motiu, no s’han perdut en les profunditats de la mar. De fet, encara que ells no poden saber-ho, es tracta del Gran Pou Sense Fons (aquest és un dels seus múltiples noms, encara que també és conegut com La Fosca, el Gran Forat, La Gran Boca...), del que en parlarem en una altra ocasió. ;-)